Segur que existeix qualque terme per referir-se a aquesta sensació creixent de que el món se’n va en orris. Jo la solc tenir els vespres dels dies que el president d’EEUU s’ha il·luminat amb qualque idea de merda. O els dies que descobresc que encara hi ha nazis. Que s’extingeixen tantes espècies i precisament aquesta reviscola. Els dies que un nou psicòpata ascendeix al poder, a mi m’invadeix una angoixa molt concreta, una mescla de por i impotència que fàcilment em du a pensar que cada vegada som més a prop d’una catarsi global. 

I sé que aquesta sensació no és meva només. Estic segura que els vespres que els meus pensaments no es dissolen amb el realisme màgic dels somnis perquè s’encallen en la preocupació de no saber on m’amagaré quan esclati una guerra, estic segura que hi ha milers de persones que en silenci, des de les seves habitacions, cerquen un amagatall igual que jo.

I jo no som metge, però si qualcú se’n refia del diagnòstic d’una escriptora, deixau-me dir que això és un problema. Que l’espai que hi ha entre l’imaginari i l’emocionari estigui ocupat per una por col·lectiva fa que; l’espai que hi ha entre l’emocionari i l’imaginari no estigui ocupat per tantes altres coses que teixeixen el món.

Jo sé que a simple vista no n’hi ha per a tant. Que el que és verdaderament preocupant és tot el que passa arreu del món. Els psicòpates en el poder és preocupant, les idees de merda del president d’EEUU, l’odi com a nova forma de fe… Comparat amb això, preocupar-se per l’espai que queda entre l’imaginari i l’emocionari és com cercar-se mals de cap. Però creis-me si us dic que és urgent desallotjar aquest espai, de por i d’impotència. Perquè resulta que aquest és un espai sagrat. Si t’hi fixes bé, podràs reconèixer que és just aquí on resideix el que col·loquialment coneixem com a cultura.

Entre l’imaginari i l’emocionari.

Entre uns homes disfressats de dimoni (imaginari) i l’eufòria de tot un poble esperant l’únic dia de l’any que els veuran ballar (emocionari), hi ha la cultura.

Entre la llegenda de Sant Jordi (imaginari) i la il·lusió que et regalin una rosa dia 23 d’abril (emocionari), hi ha la cultura.

Entre tots els mals auguris que planteja el món (imaginari) i la por que es compleixin (emocionari), hi ha la cultura.

I jo sé que no som una persona gaire de fiar. No crec que cap catedràtic pugui aprovar la meva definició de cultura. Però si em dedic a contar mentides no és precisament per tenir raó. Si jo explic mentides és per a poder entendre aquest món. 

I és que si un infant de menys de deu anys ens ho demana, cultura ningú sap ben bé què és. Les fonts oficials diuen que és el conjunt de tradicions i formes de vida d’un poble o d’una societat. Però si amb aquesta definició mecànica, gairebé robòtica, feim comptes viure i protegir la nostra, la veritat és que estem arreglats. Si no sabem on s’ubica ni com es comporta dins els nostres cossos la cultura, llavors no és estrany que ens conformem en què sigui el president d’EEUU pitjant botons, la presidenta de Madrid sense haver-se pensat a posar el tapa morros, el de València que ha perdut la recepta que li va donar el metge i ara pren les pastilles a ull. Ens conformam en què cultura sigui sempre qualcú dins el Parlament amb un pla per omplir l’illa de xalets i un altre pla per buidar-la del nostre parlar. Que la cultura siguem tots nosaltres a l’altre costat fent espants i gemecs de dilluns a divendres i celebrant els sants cada festiu. 

I podem estar tots d’acord que no existeix cap òrgan anomenat “imaginari” o “emocionari”, i molt menys que entre ells dos hi hagi un espai sagrat com una sala d’estar on es van acomodant els matisos culturals de cada persona. Però això és igual, no té importància si m’ho invent o no, perquè si jo dic “Puta Espanya” ningú queda indiferent. Si jo dic “con Franco esto no pasaba” tots sabem perfectament si ens neix ràbia o què ens neix. I tots sabem perfectament on ubicar aquests sentir. Si vos dic que preferesc un cupcake que una ensaïmada, si el ball de bot és una merda, si “en esta playa falta un chiringuito”, si el canvi climàtic no existeix, si háblame en cristiano que no te entiendo…

Aquí, és just en aquest racó on sentim tot això, allà on es manifesta la cultura. És just aquest espai que hem de protegir.

I no fa falta treure les tropes, ni edificar una fortalesa que enrevolti l’espai sagrat que queda entre l’emocionari i l’imaginari, no fa falta sallar les entrades ni les sortides. No es tracta de fer veure que som la culminació del pla de Don Jaume I. De cap manera. 

Cap cultura necessita protecció, ni que lluitin per ella, ni que li allarguin sa vida.

I abans que ningú m’acusi d’heretge, ja vos ho dic jo: ho som. Fa temps que vaig perdre la fe en aquesta cultura nostra. Entre el meu emocionari i el meu imaginari només hi trob una sensació agredolça que em fa saber que aquí sempre serà un lloc segur per mi. Que estim aquest poble, aquesta illa, aquesta llengua. Encara que mai hagi après a sentir-me’n part. 

Ni dels “anam a fer una cervesa i m’ho contes”, ni de “ahir vaig tancar la verbena”, ni de fer una volta per sa fira, ni del “no en volem cap” ni del “volem volem volem!” No sé com pertànyer al dissabte tardeo, ni al 25 l’encontrada, ni dijous sant i divendres també, nyigu nyigu Sant Marçal, Sant Antoni gloriós. No en sé.

Havia perdut la fe en trobar un lloc plaent en aquest entorn fins que en Carles va començar a marcar dues dates noves al seu calendari. Dues dates importantíssimes.

La primera és una data de celebració, és el dia que arriben els colombians temporers allà on ell fa feina. En Carles espera aquest moment amb la mateixa il·lusió que els infants esperen els Reis Mags. Els colombians i en Carles omplen cada temporada de feina; d’incomptables anècdotes de germanor. No és que es diverteixin mentre compleixen les seves obligacions, és molt més que això. Es tracta de que en Carles menja patacones tot l’any. És que els temporers se’n tornen cada any amb una maleta facturada plena de ron Amazones i sobrassada. 

Cada any arriben al nostre país milers de colombians a collir-nos les fruites i el mal d’esquena que no volem assumir. I no en sabem res d’ells. Se’n van i en Carles encercla amb tristesa, el segon dia més important del calendari.

Ells van i venen contínuament i nosaltres menjam fruita d’aquí, vi de la terra, varietats locals. Nosaltres protegim lo nostro amb un orgull patètic mentre són ells qui apliquen a les nostres terres tot el seu instint agrícola perfectament entrenat en terres agrestes i salvatges. Ells van i venen contínuament i nosaltres protegim lo nostro com si protegíssim un infantó delicat. 

Nosaltres turist go home, open arms, open mind, welcome refugees, però tots sabem que aquesta gent són uns delinqüents, que allà sa vida no val res, que et poden fotre un tir en qualsevol moment, que són uns vagos i uns embusters. Narcos, traficants. I ho sabem perquè no en tenim ni puta idea. Perquè en el nostre espai sagrat no hi deixam entrar ningú qualsevol. 

Jo havia començat a conformar-me a ocupar les perifèries, a estimar la meva cultura des de fora perquè des de dins m’incomodava massa. Però després en Carles em va dur a Colòmbia tot un desembre, a conèixer la terra dels seus amics. 

I potser és això el que ens fa falta a tots, un xoc cultural bèstia. Fer un amic colombià, un que t’expliqui secrets, que s’aixequi amb mala cara perquè t’ha sentit roncar tota la nit, que et cerqui amb la mirada per saber si et sents a gust, que t’aboqui ají picante al plat per morir-se de rialles mentre tu et mors de coentó. 

Estimar-lo amb la mateixa quantitat de locura que et provoca quan no pot deixar de fer-te els comptes, quan el seu ritme desordenat, el seu descontrol del temps et posa tensa com una biga.

Jo, fins aquell moment sentia la cultura com una càrrega que em tocava passejar, com un condemna. Però a Colòmbia vaig descobrir que la cultura som jo, que no m’impregna, sinó que ressorgeix de dins. Que sentir-la viva, útil, capaç consisteix en treure-la del confort de Nadal, Sant Esteve, Santa Margalida, Sant Agustí, les Verges, Tots Sants. 

És, per exemple, que et donin a tastar un embotit a l’altra banda del món i degustar-lo mentre s’instal·la, entre l’imaginari i l’emocionari l’orgull de saber que els millors embotits que menjaràs mai són els que hi ha a casa. És, per exemple, que dubtin de la teva capacitat de creuar el riu nadant, sense cap més argument que el del gènere femení i que automàticament s’instal·li entre l’emocionari i l’imaginari, una consciència feminista que no sabies que tenies. Però també és omplir un cotxe de mandarines fins a dalt, anar fins a la botiga més propera i que el comerç les compri totes, que s’instal·li entre l’imaginari i l’emocionari el desig de viure en un món així de senzill i proper. També és descobrir que al teu nou amic colombià mai li han dit allò de “uff, necessites demanar cita per acreditar sa validesa d’aquest document perquè et puguin donar un certificat per entrar a sa llista d’espera pes procés de selecció” no! Ell amb vint-i-dos anyets es menja el món perquè ningú li ha dit mai que no es pot. I és això, que s'instal·li automàticament entre l’imaginari i l’emocionari una desconfiança amb el món on vius, on no saps per què però t’està costant vint-i-nou anys de vida trobar el teu camí. 

Obrir les comportes de l’espai sagrat que tenim entre l’emocionari i l’imaginari, és arriscat, suposa no tenir un control del qui hi entra. Però m’atrevesc a afirmar que el mecanisme és un disseny perfecte, només necessita que l’aprenguem a manejar i sobretot que confiem en ell.