Estimades persones i persons, no sé si vos dec una disculpa o una explicació. Però si vos fa falta qualcuna de les dues, agafau-vos aquest text com el que més vos reconforti.

Ja sé que aviat serem al mes de març i que a aquestes alçades ja no està de moda recordar els propòsits d’any nou, que ja és moment de conformar-mos en fer el que podem, i deixar de pretendre que la força de voluntat ens salvarà d’aquest món voraç. 

Malauradament, la decisió de ficar Recital de Mentides a la plataforma de l’Aixeta, va coincidir amb el començament d’any, el moment en què es genera una eufòria col·lectiva per menjar-se el món, per prendre les rendes a la vida i dur-la allà on una vol. I jo sé que no som persona de paraula, que de fet, la meva paraula és més aviat un malefici. Que si dic que faré una cosa, inevitablement acabaré fent l'oposat. 

Jo ho sé de sobres, però l’eufòria col·lectiva dels propòsits d’any nou que inunden tots els pensaments de principis de gener em varen persuadir a pensar que per una vegada seria constant. Que l’Aixeta seria una excepció, i ja ho veis; aviat serem al mes de març i el mur de l’Aixeta pareix l’emblanquinat acabat de pintar.

Inevitablement he fet l’oposat.

Aquest text pretén ser una actualització de l’estat del projecte Recital de Mentides. Aquest text, de fet, hauria de ser un vídeo (tal com vaig dir).

Fàcilment, em podria posar davant la càmera i dir-vos que tot està anant de meravella, que el projecte està començant a funcionar tal com havia desitjat. I no mentiria, aquest projecte està sent un somni complit ara mateix. 

Però no tenc el valor per posar-me davant la càmera i explicar-ho tot tal com és. 

Aquest projecte va néixer fa dos anys, igual que na Figa, la meva cusseta. D'ençà que escric contes amb el propòsit de ser llegits en veu alta, ella m’ha acompanyat a cada paraula que he redactat. L’única presència que tolera la meva poquíssima capacitat de concentració és la de na Figa. De fet, la potencia. 

Na Figa és família. 

I no és només això, sé com sona de patètic admetre aquestes bajanades, però na Figa és el meu reflex més fidel. És la criatura més semblant a mi que conec, la que més fàcil em resulta comprendre. La seva intensitat i la meva. La seva necessitat de córrer lliure, de desentendre les normes, i la meva. El seu romanticisme ocult, i el meu. El nostre llindar elevadíssim de dosis mínimes d’amor.

No vull dir que na Figa sigui imprescindible per viure ni per escriure contes, això ho faig des de molt abans, el que vull dir és que estic devastada d’ençà que ja no hi és. 

El passat 1 de febrer vàrem tenir un accident que no sé si mai seré capaç d’ordenar en el meu enteniment particular del món. Anàvem al teatre. N’Ariana, n’Amaru i jo. 

Hi havia tantes possibilitats de que la família seguís sent la mateixa després d’aquell diumenge, que no aconseguesc entendre per què na Figa va acabar davall el cotxe, atropellada pel meu volant, amb la columna xapada i mig cos immobilitzat. No sé qui ni en quin moment es va cometre aquell error minúscul. Érem tan lluny del risc i tan a prop del dia a dia, del comiat quotidià de cada partida, de cada camí fins a la barrera, que no sé com explicar-li al meu cervell que va ser així i així serà sempre. 

No sé com explicar-li que deixi de reproduir aquell segon, que el meu cos ja no tolera reviure’l més vegades. Que per molt que m’ho intenti explicar, que no ho entendrem mai.

Això som jo ara mateix, i això és Recital de Mentides a dia d’avui.

Una tristesa que m’ofega i un èxit subtil, que em salva.